Les XIX Jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) d’enguany se celebraran els dies 5, 6 i 7 de juliol a l’edifici de CC.OO. Via Laietana 16, Barcelona. En aquesta edició s’analitzaran els perills als quals ha de fer front la democràcia en l’actualitat, així com també es tractaran temàtiques relacionades amb l’explotació del capitalisme i la violència masclista. Com en les darreres edicions, l’objectiu d’aquestes jornades és convidar als assistents a reflexionar i debatre sobre aquests temes tan rellevants avui en dia. Per a fer-ho, es comptarà amb les intervencions de diversos ponents com Ernesto Ekaizer, Lucía Lijtmaer, Clara Serra, Miquel Ramos, Sindy Cardona, Fonsi Loaiza o Ekaitz Cancela, entre d’altres. Us hi esperem a tots i a totes!
Adjuntem la primera part del manifest de la UPEC d’aquest any, “Els perills que assolen la democràcia”, i compartim l’enllaç a la seva pàgina web on es pot llegir el manifest sencer.
La democràcia és sempre un moviment polític determinat. Concretament, és el corrent polític dedicat a l’ampliació de les llibertats de tota la ciutadania i la necessària contrapart: la reducció del privilegi en qualsevol de les seves formes. Ambdues fites –l’ampliació de llibertats i l’eliminació de privilegis– revelen el caràcter pràctic de la tradició democràtica. És a dir, revelen que, lluny de ser una «teoria» o un «sistema» de govern, o un conjunt de principis abstractes, la democràcia ha estat, en primer lloc i abans de res, l’impuls organitzatiu de gent interessada en la seva pròpia emancipació; de gent interessada a afirmar el dret a tenir autoritat sobre si mateixa i sobre el món que l’envolta; de gent interessada i que ha lluitat per garantir-ne la llibertat: la independència de la voluntat arbitrària dels altres. La història de la humanitat també és la història de la lluita dels moviments democràtics contra les injustícies. La història per l’alliberament de tota opressió que ha patit la majoria de poblacions des del neolític fins avui.
Per aquest motiu, la democràcia no pot ser entesa només com un programa «positiu»: de creació, afirmació i ampliació de drets, de foment de capacitats d’autogovern, de construcció d’institucions emancipatòries, etc. Si es té en compte que la democràcia existeix gràcies a l’acció col·lectiva de gent que decideix oposar-se a les persones i institucions que vulneren els seus interessos més fonamentals com a éssers humans, aleshores mai no està de més recordar que l’èxit de la democràcia depèn també del seu programa «negatiu»: de la seva ofensiva contra els privilegis existents, de l’abolició de velles institucions i pràctiques socials, de l’anul·lació i la deslegitimació dels qui s’oposen a perdre la quota de domini. En paraules més venerables: l’èxit de la democràcia és la història de la lluita de classes quan els oprimits no només s’han rebel·lat, sinó que han aconseguit imposar les seves reivindicacions, els seus anhels, els seus desespers en forma de programes polítics concrets. La democràcia no va ser un regal de la burgesia o un subproducte en la suposada lluita contra les classes privilegiades del feudalisme i l’antic règim. La democràcia va ser, una vegada més, una conquesta de la lluita dels oprimits, dels treballadors i dels desheretats. Com ens ho recorda el lema “associació o mort” amb què la classe treballadora catalana va anar a la vaga general, per primer cop a la història peninsular, entre el 2 i l’11 de juliol de 1855.
Des d’aquest punt de vista, la conquesta del sufragi universal és tan essencial per al llegat democràtic com ho és desautoritzar els interessos polítics que s’oposen a l’extensió del dret de vot. Tant part del cabal democràtic és l’obtenció del dret a l’avortament o la jornada de vuit hores com treballar per arraconar els qui s’oposen a aquest drets o n’impedeixen la garantia efectiva. El mateix s’aplica al desenvolupament de qualsevol de les institucions públiques que contribueixen a la plena igualtat política de la ciutadania: des de la reforma agrària a la sanitat pública, passant per l’abolició del treball assalariat en condicions capitalistes o la promoció d’una societat antiracista, antipatriarcal i defensora de l’emancipació de les nacions la població de les quals lluita i ho exigeix. Res d’això no vol dir que la democràcia tingués, tingui o hagi de tenir un programa únic o tancat. La forma concreta que han de prendre aquestes transformacions sempre roman oberta i està inevitablement lligada a les particularitats històriques, culturals i subjectives dels qui participen en els moviments democràtics. Però, independentment d’aquestes variacions, l’impuls i l’horitzó normatiu dels projectes democratitzadors sembla clar: la reciprocitat en la llibertat, l’extensió i l’aprofundiment dels drets fonamentals i l’afirmació de la sobirania col·lectiva sobre els aspectes compartits de la vida i el món social i natural que l’envolta.
Portar a la pràctica qualsevol d’aquests ideals (que encara avui només gaudim de forma parcial i inconclusa en alguns llocs, ja que en determinades zones aquesta afirmació pot sonar a broma macabra) ha requerit lluites, derrotes, victòries, caigudes i aixecades. Insistir en la naturalesa de la lluita dels pobles per la democràcia com a moviment històric avui és imprescindible per advertir els diversos i poderosos interessos que van desitjar el fracàs d’aquest moviment en el passat i que encara avui soscaven activament els seus intents d’avenç.
