Aquest és un article publicat originalment a la Realitat, per Vitor M. Cabral.
Amb aquest text pretenem reflexionar sobre la rellevància com a personatge històric de Mercè Núñez Targa i sobre la importància del seu treball envers la recuperació de la memòria. I, de manera relacionada, interrogar-nos sobre per què hem de recuperar el passat. Quina és la seva transcendència? En definitiva, per donar resposta a quin podria ser el seu valor en el context de present.
Mercè va decidir, sent molt jove, participar de manera activa en la defensa del règim democràtic republicà. Durant la guerra, exerceix labors burocràtiques en la seu del Comitè Central del PSUC. Després de la caiguda de Catalunya continua la seva lluita en la clandestinitat en el PCE fins que va ser detinguda. Aquest compromís li va suposar l’empresonament a les presons de Betanzos, de A Coruña i, sobretot, a la madrilenya Cárcel de Ventas. Allà viu una cruel i dura experiència envoltada de sofriment i mort a causa de la repressió franquista.
Una errada administrativa, però, la deixa en llibertat provisional i decideix fugir a França. Una vegada travessa la frontera és de nou detinguda i portada a la presó de Perpinyà i en sortir passa un curt període de temps al camp d’acollida d’Argelers. A finals de 1942 contacta amb els companys de la V Agrupació de Guerrillers espanyols a Carcassonne que formen part de la resistència francesa, on acompleix tasques d’enllaç, subministra informació i la seva casa serveix de refugi per als guerrillers.
Mercè torna novament a ser detinguda, aquesta vegada per la Gestapo, a Carcassone. Allà va ser interrogada i torturada i després enviada a la deportació. Va ser conduïda, primer, a Sarrebruck per ser definitivament traslladada al camp de concentració i d’extermini nazi de Ravensbrück, on pateix les penalitats a les quals eren sotmeses les presoneres. Aviat serà enviada al Kommando HASAG, a prop de Leipzig. Molt poc abans de la seva alliberació és traslladada a la infermeria on l’espera el seu destí: la cambra de gas. Destí que no s’arribarà a fer efectiu per la proximitat de les tropes aliades.
Després d’un període d’incertesa, és destinada a França on restarà a l’exili fins que les circumstàncies polítiques van fer possible el seu retorn a Espanya. L’any 1945 testifica a Carcassone en el judici al seu torturador Renè Bach. Durant aquest temps manté el seu activisme polític per fer possible la fi de la dictadura franquista i el restabliment del règim democràtic republicà. És part activa en la creació del Partit Comunista de Galícia l’any 1968.
Mercè torna a Espanya l’any 1975 i viu entre Barcelona i Galícia. El seu compromís públic gira al volant de la memòria i el Partit Comunista de Galícia.
El valor de la memòria
Deixem per al final un altre dels aspectes rellevants de la vida de Mercè, la seva vocació, i en correspondència el seu activisme, per rescatar de l’oblit tot el que va veure i va viure. Mercè va dedicar una bona part de la seva vida a preservar la memòria i a apropar per escrit i de viva veu el seu testimoni a les noves generacions. També va destinar molts temps a la reconstrucció de la història de les persones deportades i va formar part activa de l’Associació Amical de Mauthausen i altres camps.
Explica per primera vegada, i en primera persona, l’experiència viscuda a la madrilenya Cárcel de Ventas l’any 1950. Una sèrie de textos que no signa van ser publicats a diferents números de la revista Mujeres antifascistas españolas editada a França. El que la converteix en una de les pioneres en la recuperació de la memòria històrica. Aquests textos formarien part posteriorment d’alguns dels capítols del seu primer llibre, Cárcel de Ventas (1967). Mercedes compleix, d’aquesta manera, amb la petició que una de les seves companyes de presó li demana quan és alliberada l’any 1940: “Explica-li a la gent tot el que has vist aquí […] Que els del carrer ho sàpiguen.”. Anys després publicaria el seu segon llibre El carretó dels gossos. Una catalana a Ravensbrück (1980), on narra la seva cruel i dramàtica experiència a aquest camp d’extermini nazi.
Ara sí, per reflexionar sobre quina pot ser l’aportació de la memòria hem d’entendre, com a punt de partida, que ens trobem davant d’un fenomen complex, dinàmic i amb múltiples dimensions. Per nosaltres, cadascuna d’aquestes dimensions es correspon amb una concreta aproximació al passat i respon a uns objectius concrets, que troben, únicament, el seu sentit últim en un determinat context de present. I, per aquest mateix motiu, atén i interpel·la a actors diferents, mobilitza recursos de distinta índole i difereix en els seus resultats. Així, podem afirmar que existeixen tantes memòries com a aproximacions possibles, però també, que totes estan interrelacionades i es complementen les unes a les altres. La suma del conjunt de les propostes és la que conforma el corpus de la memòria que en un determinat context històric diferents actors reivindiquen o recuperen.
Quin és llavors el valor de la memòria? Quines són per nosaltres, avui, aquestes diferents dimensions? La primera seria la humana. Aquella que centra la seva atenció en els col·lectius de supervivents i en les persones que van ser assassinades. La localització i les exhumacions de les restes de les represaliades i els represaliats i la investigació històrica per conèixer la realitat de cadascuna de les víctimes de la guerra i la repressió. La recuperació del passat com a eina imprescindible per trencar silenci i despertar l’amnèsia de l’oblit, i poder, així, avançar en el reconeixement social i institucional i l’aplicació de la justícia reparadora tant en l’àmbit moral com material.
Mercè és una de les víctimes. En un moment determinat i davant la realitat que li va tocar viure decideix prendre partit a favor de la República. La consagració de la seva vida a la lluita contra els règims reaccionaris i feixistes de Franco i de Hitler, li va comportar l’empresonament a diverses presons, el confinament als camps de concentració nazis i, finalment, la condemna a l’exili.
Ens endinsem, així, en la segona de les dimensions, la democràtica. La implicació de Mercè en la defensa de les llibertats civils a Espanya i a França la converteixen en un exemple per a les generacions actuals i futures. Especialment, perquè per diverses raons que ara no abordarem aquí, estem immersos en un procés creixent de despolitització de la societat. La reconstrucció, el reconeixement públic i, especialment, la reivindicació de la vida i la trajectòria de Mercè, així com la de moltes altres persones compromeses, podria ser una eina útil per conscienciar a la ciutadania sobre la importància d’adoptar un paper més proactiu en el sistema polític del qual són una part imprescindible. Un incentiu per fomentar una major participació, per exemple, en la preservació i ampliació dels drets civils i polítics. La memòria històrica esdevé, d’aquesta manera, en un recurs més per l’enfortiment de la democràcia.
La Llei d’Amnistia aprovada l’any 1977 resulta, encara avui, uns dels entrebancs per jutjar els crims del feixisme espanyol, l’anul·lació dels judicis dels tribunals franquistes i l’aplicació de la justícia reparadora envers les víctimes. Un altre, és la falta de voluntat dels jutges i jutgesses per aplicar la legislació vigent. De fet, Espanya és l’únic país on no s’ha impulsat cap procés judicial ni cap iniciativa política per acabar amb la impunitat del règim de Franco i poder avançar en la seva deslegitimació.
Aquesta llei va ser promoguda dins dels consensos i els acords polítics que van fer possible la transició a la democràcia iniciada l’any 1975. Les generacions actuals, que no vam tenir cap paper en aquest procés democratitzador, hauríem de poder impulsar, a la llum dels canvis que s’han produït a la societat espanyola en els darrers anys, la seva revisió i reimaginar un nou contracte social. Això obriria, també, la possibilitat de reconsiderar l’amnistia i de conscienciar a la judicatura sobre la necessitat d’acabar amb la impunitat del feixisme espanyol.
De nou la recuperació de la memòria, on hem d’incloure el resultat de l’important treball fet per la Mercè, pot jugar un paper crucial en aquest procés. Així, resulta imprescindible promoure una investigació històrica que aprofundeixi en les causes del conflicte, per poder mobilitzar la versió més fidedigna possible sobre què va passar. La primera de les tasques seria la plena incorporació a aquest corpus de coneixements de la infrarepresentada realitat dels perdedors de la guerra, els republicans. Només sobre aquesta base, seria possible l’aplicació d’una autèntica justícia reparadora a les víctimes de la guerra, la dictadura i la transició i la condemna dels crims del feixisme a Espanya.
D’aquesta manera, la memòria compleix un paper rellevant en la revisió del període de la transició i en la lluita contra la impunitat i la reclamació moral i material de justícia, la tercera de les seves dimensions.
Existeix un darrer valor de la memòria històrica, la dimensió ideològica. Totes les mirades que pretenen apropar-se al passat, siguin del signe que siguin, ho fan en funció d’unes necessitats i uns objectius que només es corresponen amb el context de present d’on provenen. El coneixement generat, filtrat en funció d’aquests interessos, contribueix a nodrir el conjunt d’idees que configuren una determinada visió de la realitat, és a dir, una ideologia concreta.
Per una altra banda, massa vegades, com apunta José María Predreño, s’intenta presentar a la memòria com alguna cosa que no té res a veure amb l’actualitat. Ans al contrari, el present és sempre conseqüència de processos històrics que el precedeixen i en ells es troben les causes que permeten entendre-ho i explicar-ho.
A l’Estat espanyol com molt bé apunta Santiago Alba Rico “Els descendents ideològics dels vencedors -una minoria amb brides fermes en l’Estat- no ha oblidat i no està disposada a oblidar la seva victòria militar i, vuitanta anys més tard, vol continuar governant basant-se en els ‘drets’ que aquesta victòria li atorga”. Per alguns, com en els darrers anys es pot constatar de manera cada vegada més explícita, el recurs a un determinat passat comporta rèdits electorals i serveix per legitimar discursos i projectes polítics de caràcter reaccionari.
Així, la recuperació de la memòria històrica esdevé, també, una eina per incidir en l’actualitat i contribuir a transformar-la, i jugar un paper rellevant en la confrontació i derrota ideològica del franquisme sociològic que es troba subjacent en la nostra societat. Però també, com argumenta José María Pedreño “parlem d’enfortir els valors democràtics de llibertat, de justícia social, d’articulació i vertebració de la societat civil al voltant d’aquestes activitats”.
Mercè es va mantenir lleial a la seva decisió de posicionar-se en favor de la República. I com el seu llegat ens fa palès, va ser una de les defensores d’aquell règim democràtic de llibertats i drets que l’alçament militar i la guerra van trencar. El seu treball envers la recuperació de la memòria va pretendre sempre contribuir a la derrota del feixisme, inclús després de la caiguda de la dictadura franquista, a Espanya i arreu i fer possible el restabliment del sistema democràtic republicà. A més, des del silenci en la seva condició d’oblidada dels oblidats -expressió que moltes vegades feia servir Neus Català- va procurar que la seva veu arribés a les generacions presents i futures.
Les polítiques de la memòria hauríem d’atendre i promoure de manera integral cadascun dels valors del passat, com un dels recursos imprescindibles per construir una societat millor. La dimensió humana per humanitzar les ferides. La democràtica per dir-nos: entre totes i tots, tot. La justícia jutjant a la impunitat per poder tutelar per sempre la consigna “mai més, enlloc i contra ningú”. La ideològica per fer de la memòria històrica una idea lògica amb la qual comprendre i transformar la realitat.