El matí del 30 de setembre, de 10 a 14h, tindrà lloc a l’Escola Santiago Rusiñol la jornada “Xile, lliçons d’una derrota”, emmarcada dins la Festa Realitat. L’objectiu d’aquesta jornada és recordar el 50è aniversari del cop d’estat contra el govern democràtic de Salvador Allende l’11 de setembre de 1973. Aquesta es repartirà en dues sessions, la primera serà una taula rodona de 10:30h a 12:00h que sota el títol “El govern de la Unitat Popular i el cop d’estat imperialista” comptarà amb les intervencions de Mireya Valencia (militant del PC de Xile a Barcelona), Claudia González (antropòloga cubana, membre de l’Associació de cubans a Catalunya José Martí), Verónica Dávalos (presidenta del Centre Salvador Allende de Barcelona) i Alba Blanco (resp. Internacional d’EUiA, membre de l’executiva del Partit de l’Esquerra Europea).
La segona sessió de 12:30h a 14:00h sota el títol “Els efectes del cop d’estat a Xile i arreu” comptarà amb la ponència de Joan Garcés (jurista i politòleg, assessor polític personal de Salvador Allende).
És important recordar aquesta data i commemorar-la com el dia en què el president xilè es va convertir en màrtir: Salvador Allende va ser assassinat per ser socialista, per caminar cap a la creació d’un país millor i d’una societat més justa. No hem d’oblidar que va ser un president escollit de forma democràtica pel poble xilè, que va morir a mans de les forces militars i neoliberals encapçalades pel general Pinochet. Allende va treballar incansablement per a millorar les condicions de vida de la classe treballadora mitjançant la implantació democràtica del socialisme o el que s’anomena ‘via xilena al socialisme’: entre les mesures econòmiques del govern destacava la nacionalització del coure, la reforma agrària i l’estatització de les empreses i la banca. El govern de la Unitat Popular, coalició de diversos partits d’esquerres, ja gaudia d’un ampli suport quan va guanyar les eleccions el 1970, però va augmentar encara més la seva representació a les eleccions parlamentàries del març de 1973, mig any abans del cop d’estat.
El cop d’estat va sorgir de l’odi a la justícia, a la igualtat, a la classe treballadora que estava cada vegada més a prop del seu alliberament durant el govern socialista i que es va veure greument sotmesa a la dictadura del capital un cop Pinochet va prendre el poder. El règim de Pinochet es caracteritzava per unes polítiques econòmiques profundament neoliberals que van ofegar la classe obrera xilena durant els disset anys que va durar la dictadura, així com una brutal repressió contra l’oposició política traduïda en unes xifres altíssimes de morts, torturats i detinguts per oposar-se al règim o tenir una ideologia socialista. Entre 1973 i 1990, any en què va acabar per fi el règim assassí de Pinochet, les violacions de drets humans i la repressió eren el pa de cada dia de la població. Aquests anys representen els temps més foscos de la història xilena.
No hem d’oblidar que el cop d’estat tenia el suport dels Estats Units: aquest ja era evident després l’embargament econòmic dels EUA cap a Xile durant el govern d’Allende, i es va acabar de confirmar quan es van fer públics els 20.000 documents desclassificats dels EUA que demostraven el suport nord-americà al cop d’estat i al règim de Pinochet. Els EUA, continuant amb la seva política profundament imperialista i anticomunista, sempre han utilitzat totes les eines que tenen a l’abast per a assegurar, a qualsevol cost, l’eliminació dels governs d’esquerres -especialment d’Amèrica del Sud- i l’expansió del capitalisme arreu del món per molt que això signifiqui trepitjar la democràcia i la voluntat popular fins a destrossar-les. Els EUA mai han tingut cap mena de respecte per la democràcia ni pels drets humans, com bé ha quedat demostrat amb la seva intervenció en diversos cops d’estat a Amèrica Llatina contra governs d’esquerres i socialistes.
Aquest setembre, 50 anys després hem de continuar recordant les seves últimes paraules a Santiago de Xile l’11 de setembre de 1973:
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.
¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.
